Que una ciutat com Barcelona hagi passat de tenir un parc d?habitatges de lloguer de prop del 50 % l?any 1981 a tenir-lo del 28,5 % el 2001 (encara molt per sobre de la mitjana de l?Estat, que ronda el 16 %), no només s?explica per la inversió en habitatge de l?excedent monetari i l?atracció per les incomparables plusvàlues que ofereix el mercat de compra, ni per una pretesa cultura de la ?propietat? que definiria el ?caràcter? de la nostra societat, sinó per les condicions draconianes en què està instal·lat el mercat de lloguer des de la implantació del Decret Boyer i la LAU posterior, que van eliminar tota protecció del llogater en benefici de la garantia del rendiment de l?habitatge per al seu propietari. Davant la perspectiva de llogar un pis pel 674 euros mensuals per una durada de cinc anys, després dels quals el propietari podrà incrementar el lloguer sense límit, és ben raonable que a la gent se li desvetlli un esperit ?patrimonialista? i opti per hipotecar-se: preu per preu i inseguretat per inseguretat, val més viure sota un sostre propi (si més no nominalment) que no d?altri.
então é isso: a exploração imobiliaria que começou com os jogos olímpicos e afetou primeiro o centro da cidade, depois do forum das culturas se expandiu para as periferias da zona urbana e hoje não se encontra uma vivenda por menos de 600 euros, mais gastos. a informação ampliada com todas as críticas ao sistema de exploração imobiliaria está lá no indymedia.